Puedes comprar Defensa Pròpia en:
No sé per què hem hagut de venir tots tres si la teràpia és per a la nena. Diguin el que diguin el problema el té ella i nosaltres l’únic que volem és que l’ajudi. Al cap i a la fi només té quinze anys i a aquesta edat no saben el que es fan, de seguida volen trencar normes i canviar la motxilla pel bolso, i clar, tu els dius que no corrin tant i elles se t’enfaden com a mones. Ja només portar-la fins aquí ha estat un calvari, la cara que ha posat quan ha vist que hem fet cas a la doctora Buran i l’hem arrossegat fins a vostè, blanca com si li haguéssim dit que li havien de treure un ronyó. Llavors s’ha posat feta una fera, que si no hi ha dret, que què ens hem cregut i la cançó que sempre canta quan li portem la contrària, però a mi no me la juga. Per molt que vulgui fer-se la doneta amb aquests vestidets escotats i aquests llavis vermells, segueixo sent son pare i mentre visqui a casa meva i sota el meu sostre farà el que se li digui que faci. Quan es pagui la factura del mòbil ja es vestirà arrapada i ja pujarà als cotxes dels que la invitin, però mentrestant qui mana sóc jo i, què coi, abans era molt pitjor! Perquè no sé vostè, doctor, però si hagués dit al meu pare la meitat del que em diu a mi la meva filla m’hauria girat la cara d’un mastegot. Abans les coses s’arreglaven així i tots ho enteníem a la primera, un clatellot volia dir que no havies de tornar-hi, però ara es veu que no; ara hem de venir tots a teràpia i fer el numeret i pagar-li a vostè perquè ens digui com hem d’educar els nostres fills, i no se m’enfadi si li sóc sincer, eh! Però és que he vingut aquí més per la meva dona que per mi mateix. Diu que els mastegots són d’animals, el que s’ha de fer és teràpia, diu, i com que la doctora Buran li va donar la raó i ella no ha callat fins que li he dit que d’acord, doncs apa, aquí hem vingut, a gastar-los amb vostè. I molt a gust que hem vingut, senyor doctor, no faci cas al meu marit, de seguida es deixa anar i sempre acaba dient bestieses. Sí que és veritat que la Desi ha començat d’hora en moltes coses i que ens agradaria que ens digués si ens hem d’amoïnar o si la nena és normal, però tampoc crec que calgui córrer. Fet i fet, aquestes coses volen el seu temps i el meu marit té claríssim que d’amoïnat ja ho està i, home, la veritat és que jo a la seva edat encara estava jugant amb nines. Clar que jo sempre he estat lenta, fins als divuit no em vaig posar els primers pantalons i als dinou el primer petó, però ara les coses han canviat i jo noto que han canviat. Ho veig en les noies que em vénen a la perruqueria, els faig les trenetes o les extensions i sento cada cosa que de vegades he de fer com si fos sorda. Per això no em va estranyar que la Desi vingués de l’escola amb els ulls pintats. Tot just era una ombra negra i una mica de perfilador, tampoc s’imagini res d’exagerat, però no ho sé, em va fer il·lusió veure que ja espavilava! Deu ser cosa de mares, oi? Això d’il·lusionar-se, dic, perquè son pare només va saber posar una cara com si hagués vist un fantasma i de seguida va córrer a engrapar-li el braç i va dir-li què coi és això? Qui t’ha deixat sortir pintada d’aquesta manera? Que no veus que sembles una qualsevol? Tal qual m’ho va dir, senyor doctor, i estrenyent aquí al braç que em feia mal i tot de tan fort que estrenyia. Sort que els ha fet esperar fora i que puc parlar tranquil·la amb vostè perquè mon pare és un bèstia. Jo ja sabia que és un bèstia i un animal i que si em veia maquillada em fotria quatre crits, per això abans de tornar a casa em rentava la cara als lavabos de l’escola i tots vivíem tan tranquils, però és que aquell dia em va venir el Quique i qualsevol li diu que no, al Quique. Total, que arribo a casa i em trobo un panorama que vamos, ni a casa de la Lore quan el seu pare tornava borratxo. Jo és que no ho entenc. Per què discuteixen tant els pares? Vostè podria dir-m’ho, a la consulta haurà vist de tot, per què segueixen junts si l’únic que fan és escridassar-se i dir-se de tot i tenir tantes ganes de matar-se? Aquell dia ja no vaig tenir temps ni de saber quin era el tema, de seguida em va venir el papa amb la bronca pel maquillatge i encara sort que va ser curta i vaig poder córrer cap a l’habitació. Potser és que ja li feia mandra renyar-me o potser és que estava cansat, perquè discutir cansa, doctor, sobretot quan és cada dia i amb ells cregui’m que és cada dia. Si no és que al pollastre li falta sal és que l’altre no entén el que l’un li vol dir i en això ma mare és que és molt pesada. Sempre està amb el no em comprens i el no em vols comprendre que al final dius mama, si tan poc et comprèn per què l’aguantes encara? Que un dia quasi li dic. Mon pare li havia tornat a retreure algun dels amors que va tenir de jove (així, com qui no vol la cosa), i ella, per variar, s’ho havia tornat a prendre malament. També és que ma mare és bleda com ella sola, es pot posar a plorar perquè se li ha trencat una ungla o perquè s’ha oblidat del vi que havia de comprar a mon pare, i home, és normal que li molestin certs comentaris, a ningú li agrada que li diguin que guapa està la meva exdona, però tampoc cal fer el numeret. Una mica d’autoestima, no? Vaja, jo espero ser més digna quan em toqui a mi d’estar casada. Aquell dia, a més, jo estava llegint alguna revista tipus Cosmopolitan o Dunia i devien dir-hi alguna cosa de mantenir els homes a ratlla, perquè recordo mirar-me-la i pensar te les hauries de llegir tu i no jo, les revistes, potser et servirien d’alguna cosa. I el pitjor de tot és que després de mirar-me va seguir llegint com si res, com si em donés per perduda, pensi doctor que vaig notar el seu judici ensorrant-se’m aquí al clatell. La Desi sempre m’ho fa, quan l’Antònio en deixa anar alguna de les seves o quan em veu desarreglada em mira amb aquells ulls negres i em fa sentir com odiada, com culpable de no ser prou bonica ni prou llesta ni prou capaç de tirar endavant aquesta família i crec que és la nena, que em veu massa tele. En això té raó son pare, de tanta model i tants anuncis de xampús ha acabat pensant en coses que de natural es pensen més tard, d’un dia per l’altre va tancar totes les nines als altells i va penjar unes fotos que no sé d’on les va treure, aquelles fotos. D’alguna revista de joves o alguna cosa semblant, perquè tot eren nois repentinats i quadradets a la panxa, el cas és que li va agafar com pressa per deixar de ser nena i què tenia? Tretze anys? No era edat per dur els llavis pintats de vermell. Jo màxim ho havia fet amb amigues i de broma, més perquè no es podia que per ganes de créixer, però ara amb la tele ja li dic, aprenen molt de pressa, i quan li vaig veure aquella cinta negra que li pujava més amunt dels pantalons vaig adonar-me que de broma res de res. Va ser el dia del teatre, la senyora Tell l’havia escollit per fer de Holly Golightly en aquella obra tan coneguda i ella no ens havia dit que era una versió, de fet no ens va dir res de l’obra, perquè a casa ja no parlava d’aquestes coses, per això la vam veure amb la minifaldilla de cuir i la bruseta transparent i ens va quedar una cara com d’idiotes. A sobre la nena ho va clavar. Ho va fer tan bé que ens vam espantar i és que era per espantar-se, aquell gust d’acariciar les nuques dels nois, aquell disfrutar del saber-se desitjada, aquella manera obscena de moure’s per l’escenari, jo ja sabia que tot allò volia dir baralla a casa, però no ho sé, la nena estava tan increïble i l’Antònio tan indignat i el públic tan entregat que no em vaig poder treure el somriure de la cara. Si semblava que li fes gràcia i tot! La nostra filla fent de marrana davant de tots i ella al meu costat, tan contenta, si és que són totes igual d’incomprensibles. Li juro que si hagués pogut hauria saltat allà al damunt i me l’hauria endut a casa d’una estrebada, però què vol, hi havia molta gent al teatre i jo no sóc de muntar escenetes. Després sí que li vaig dir nena, això no m’ho tornes a fer en ta vida, remenar el cul davant de tothom no té perdó i m’és igual que sigui una obra, semblava que tinguessis vint anys i ganes d’un home entre les cames. I perdoni’m el llenguatge, doctor, però és que la meva Desi no hauria fet mai una cosa així i en aquell moment no vaig saber ben bé com pair-ho. Ella tampoc va ajudar-hi gaire, eh! De seguida em va cridar deixa’m estar, tio (perquè jo ja no era pare, era tio), només era un coi de personatge i tot de burrades que no vull ni repetir-li. Ja només em va faltar que comencés a vestir amb faldilles curtetes i que em sortís amb unes samarretes que li asseguro que no les hi havia comprat jo, aquelles samarretes; devia haver-les agafat d’alguna amiga d’aquestes porques que van amb ella a classe, de les que porten anells al melic i tatuatges just allà on comença el cul i ell sempre es queixa molt, eh! Però el tio les té ben controlades. No vulgui veure com es mira la Lore quan ve a casa, gairebé li cau la bava i això quan no es posa a dir-li bestieses, que si com va per l’escola, que si sou molt amigues amb la Desi, entendrà que em posés immediatament a fer cangurs. Així em treia uns diners que després em patejava al Montigalà i no li havia d’explicar a ningú per què els volia ni en què me’ls gastava; a més, podia comprar-me talles trenta-quatre i veure com el papa rabiava quan me les veia posades. Suposo que la seva Desi no hauria vestit mai d’aquesta manera, però clar, la seva Desi tampoc fumava als lavabos ni es deixava tocar el cul a les festes de Sant Joan i segur que la seva Desi no hauria dit al Quique que quan volgués (perquè la seva Desi és un conyàs, una noia tan morta que si la conegués ja li dic jo que em cauria com el cul). I és que el Quique era tan mono i jo li tenia tantes ganes! Venia de tant en tant a buscar-me a casa i era veure aquell xaval del dimoni i la nena pujant a la moto i li juro doctor que em sentia capaç de qualsevol cosa. Perquè jo també he estat jove, sap? I conec perfectament el que volen els nois a aquest edat, encara més si tenen moto, llavors ja segur que van pel que van. A mi aquell noi no em feia ni puta gràcia, ho admeto, no tan sols pels fums que gastava, sinó perquè tenia la Desi totalment encantada. A sobre, no perquè la Desi arribés tard i marxés d’hora, sinó que, amb ell, van entrar a casa els pantalons ajustats, el deixar de fer-se la cua, el pintallavis de bon matí i les trucadetes a mitjanit, les arracades, les faldilles, les mitges de reixeta. Sa mare em deia se’ns fa gran, Antònio, i jo dic ni Antònio ni hòsties, això és culpa teva que no has sabut com pujar-la. Pensi que la nena s’havia acostumat a estirar-se en biquini al sol de primavera i sort encara que el nostre balcó no es veu des del carrer, si no, hauria hagut de dir-li quatre coses. Pitjor va ser un dia que vam sortir a dinar a fora. La nena –perquè és que encara té capritxos de nena, doctor– va voler passar la sobretaula a la terrassa del restaurant i li juro que vaig veure com s’estirava discretament la faldilla cap amunt, com es deixava relliscar la mà damunt de la panxa i com somreia de saber que els gots estampats a terra eren tots responsabilitat seva. L’havia d’haver vist, doctor, tan amenaçat! Tan intranquil! Quan la Desi va ensenyar una mica d’aquelles cuixes morenetes, va asseure-se-li immediatament al costat i va anar posant cara de ràbia a tots els cambrers que s’aturaven a mirar-la. Tan gelós! Tan vençut! La veritat és que mai no l’havia vist així per ningú. A mi màxim m’havia deixat la seva americana un dia de pluja i encara remugant, potser un parell de preguntes amb segones sobre el Javi de la pelu, però és que la Desi és la nineta dels seus ulls, la seva nena, la cosa més guapa que hi ha al món i jo amb prou feines sóc la responsable d’haver-la parit. Si hagués estat la meitat de llesta que ella! Ja al teatre li havia vist un desvergonyiment que bé que m’haurien agradat per a mi, però és que després va ser encara pitjor, venien els fills de la Pepa a casa i en marxaven tots amb cara d’enamorats, el fruiter em deia a veure quan porta la seva filla i al final la meitat del barri estava pendent de si sortia o no sortia, de si hi havia nòvio oficial o encara hi havia opcions d’acostar-s’hi. Igual que son pare allà al poble. La veritat és que són clavats en tantes coses que seria impossible fer-ne la llista i que potser per això s’irriten tant. Veure com la Desi aconseguia treure l’Antònio de la seva calma natural va acabar tenint un punt divertit, què vol que li digui, quasi era un gust veure com la nena lluitava per alliberar-se, i clar, com més l’enfadaven certs comentaris o certa manera de portar la roba, més afició hi posava ella. Ma mare, en certes coses, em va ajudar un munt. Em deixava diners al bolso quan sabia que sortia a comprar, em feia les metxes rosses quan al cole encara no es duien i em donava vestidets seus que quedaven bé amb les faldilles retallades. Un dia fins i tot em va dir nena, perdona que t’ho digui, però amb aquests sostenidors no et treus el partit que podries. Que mona, no? D’ella no me n’hauria esperat mai tanta ajuda, menys llavors que el papa havia sabut que feia cangurs i me’ls havia prohibit, perquè coi, ella sempre ha fet el que diu el papa. I consti que a mi em va anar perfecte, eh! Amb la Lore havíem trobat una passada de tenda i just vam aprofitar per comprar samarretes de Pukka i uns tangues cuquíssims que la Lore em va dir tia, amb això triomfes segur. I és clar que triomfo! Vamos, tirar-me al Quique havia estat una pujada de caché immediata i des de llavors tots estaven que si Desi un cafè, que si Desi m’ajudes amb els deures, bavejant tots com a gossos. I és clar que ric! La cara que us queda als homes quan veieu una cinteta que s’escapa dels pantalons és per partir-se de riure i no se m’enfadi, doctor, però és que és tan fàcil cridar-vos l’atenció! Només cal fregar un parell de braços i riure quatre gràcies que a la cinquena ja ens dieu d’anar cap a casa i si volem prendre alguna cosa. Per això, el que a mi m’agradava era el Pablo, un de COU, precisament perquè no hi havia manera d’aconseguir que em mirés. Menys encara si no em deixaven sortir de casa ni amb faldilla ni amb escot, perquè llavors sí que era del tot impossible. Al meu pare li havia agafat la neura de fer-me anar de negre i màniga llarga i amb el coll tancadet, la cua recollida i de faldilla res de res o sigui sosa a rebentar. Total, que jo sosa ni parlar-ne, sortia de casa vestida com em volien i a sota em portava els meus tirantets i les meves minis i les meves mitgetes de malla negra; als lavabos m’acabava de posar estupenda i si arribava tard a classe, doncs mira, almenys arribava maquillada. Ja és fotut que els tenia a tots de cul menys al coi de Pablo i vaig fer coses impensables, eh! Que la Lore flipava en colors. Per això em va fer tanta ràbia que un dia que havia aconseguit parlar amb ell entre classe i classe va i em diuen que els meus pares corren per l’institut per a la reunió trimestral amb els professors i ja em veus a mi deixant el Pablo penjat i corrent a amagar-me als lavabos. Jo crec que llavors mon pare ja sospitava. Jo em cuidava un munt de rentar-me la cara, de treure’m el pírcing del melic i de tornar a casa igualeta com havia sortit, però no ho sé, mon pare m’abraçava i em donava la sensació que ho feia només per poder ensumar algun rastre de fum. Fixi’s si és desgraciat. Amb la Desi li va agafar com un afany de control terrible. Li repassava la roba, preguntava sempre amb qui anava i a on i per què amb una ànsia estranya, els divendres no s’adormia fins que no la sentia arribar i encara llavors s’escoltava la manera que tenia de caminar per casa i el que trigava a ficar-se al llit. Ell devia pensar-se que jo dormia, però tal com es regirava ja em diràs qui coi s’adorm. No és normal, oi, doctor? Vull dir aquesta dèria per la nena, perquè pensi que després encara va empitjorar, arribava ella de l’institut i el veies espiant-la des de la finestra, apartant amb un dit un ble de la cortina. Si l’acompanyava algun noi es passava el sopar preguntant o deixant anar comentaris, i ella, és clar, se n’afartava i es tancava rabiosa a l’habitació, i llavors els crits, el picar a la porta, el dir-se de tot i el culpar-me a mi de no haver sabut com criar-la. Però, què coi volia? Una espia? Jo és que no sé parlar amb la Desi, deia, a tu sí que t’escolta, i sempre em volia fer dir-li tot el que ell volia de la nena. No ho sé, doctor, crec que va ser llavors, quan aquesta manera d’acabar els dies es va anar tornant rutinària, que l’Antònio em va començar a recordar el meu propi pare. I tan diferent que era de jove! Llavors hauria estat impossible imaginar que el noiet que em treia a ballar a les festes majors acabaria en aquella espècie de bèstia desfeta de nervis, però és que tenia el mateix to de veu, els mateixos gestos de cara, la mateixa necessitat d’imposar l’autoritat i per això em despertava tanta simpatia la Desi: perquè tenia la facilitat innata de riure’s d’aquesta autoritat que a mi sempre em va faltar. Si crec que fins i tot li va arribar a remenar les coses! Jo no vaig veure que fes res, compte, però sí que va sortir un dia de la seva habitació com atabalat i quan li vaig preguntar em va dir res, m’havia semblat que tenia la finestra mal tancada, però ni finestra mal tancada ni hòsties. És clar que li remenava les coses! La nena se m’havia tancat en banda i el poc que sabia d’ella era de converses que li sentia de lluny, quan parlava per telèfon o quan sa mare li estirava quatre paraules, i què cony, com a pare tinc dret a saber amb qui va la meva nena, més si són macarres engominats com els que rondaven l’entrada de casa o imbècils que no tenien ni la decència de treure’s l’uniforme del Bocatta abans de passar a recollir la Desi. Comprendrà, doctor, que trobar-li condons al bolso m’amoïnés com cap altra cosa, perquè si havien de ser aquells desgraciats els primers a tocar la meva Desi la cosa només podia acabar en desastre. Si només té catorze anys, per l’amor de Déu! I jo als catorze anys amb prou feines sabia què era una noia, molt menys hi parlava i ja era impensable que pogués plantejar-me d’arribar a tocar-ne alguna. Per això un dia vaig demanar-li el cotxe a mon germà –amb el taxi se m’hauria vist a la primera– i vaig esperar discretament a la sortida de l’institut. Jo aquell dia havia quedat amb el Pablo i m’havia posat cañón, una mini tremenda i un escotàs fins al melic. Les nenes em deien que picava segur, que havien vist la tonteria entre classes i que em mirava des de la fila del darrere i que quina enveja, deien, ens ho hauràs d’explicar. Fer el ximple amb altres havia estat perfecte, ja li dic que els homes sou molt fàcils, va ser pujar al cotxe de tres amics del Pablo i de seguida va voler demanar la quarta tanda. Però ella va sortir i res de res, parlant amb la Lore amiga seva i acomiadant-se sense petons, sense fumar (però jo sabia que fumava, li havia descobert l’olor de cendra enganxada a la roba bruta) i només em va servir per desconfiar-ne encara més. Desconfiï sempre dels que tenen cara de bon nen, doctor, se n’aprofiten per aconseguir el que volen i no és que la Desi tingués cara de bona nena, se li veia d’una hora lluny el punt de mala llet, però sí que sabia entabanar-te per fer-te creure el que volia que creguessis. A mi m’ho deia amb els nois, que si són amics, que si van a estudiar, i una merda punxada en un bastó. Sabia perfectament a què es dedicaven quan estaven sols i per això va venir aquell dia a la sortida de l’institut, per vigilar que el seu coi de Desi no se n’anés amb cap altre que no fos ell. Era tan ridícul! Amb aquelles ulleres de sol i aquell barretet de veritat que estava per partir-se de riure, llàstima que la broma quedés en broma i que el camí cap a casa l’acabés convertint en un monstre. Des d’aquell dia les coses van anar canviant cap a pitjor. Va ser com si li sortís una bèstia peluda de dins, sap què vull dir? Com si a poc a poc s’anés tornant més i més imbècil i aquesta imbecilitat justifiqués d’alguna manera tot tipus de violència. Aquella mateixa nit ens asseiem a sopar i em deixa anar que prohibit sortir, que màxim amb la Lore i només si la veu ell mateix, que estava decidit i que no hi havia res més a dir. Jo de veritat que no m’ho podia creure. Li pregunto que per què i li dic que no és just i em respon és pel teu bé, Desi, i jo què sabràs tu del que em va bé i el que no; ell llavors es posa com vermell i em crida el que et convé serà el que jo et digui que et convé, però ja he quedat, papa, i ell m’importa un rave si has quedat (la mare es va aixecar i se’n va anar cap a la cuina), desquedes i ja està. Li dic coi, que ja no sóc una puta nena i avui ens veiem amb totes les de classe i ell, amb una mala llet increïble em diu nena potser no, però puta... I ja no li vaig ni preguntar què volia dir ni per què cony em somreia (on vas?, va dir, vine aquí!) perquè m’estava cagant en ell i en sa mare i en tots els seus morts, però em va seguir (a mi no em deixes amb la paraula a la boca, deia, i semblava que les venes del coll eren a punt de rebentar), em va agafar pel braç just a l’entrada del passadís i em va cridar nena, fica’t al cap que a partir d’ara canviaran moltes coses. No sé com, però em vaig trobar llançada damunt del meu llit i vaig sentir com la porta es tancava d’un cop de l’hòstia (i més val que no et vegi sortir d’aquí, va dir, i així va acabar-se’m la nit i les nenes esperant al Dodds i jo sentint-me imbècil d’haver-me vestit bé per sortir) i això no els ho expliqui, eh! Però no vaig deixar de plorar en tota la nit. Què coi volia que fes? A son pare li agafen aquests rampells i llavors és millor que me’n vagi, tampoc serveix de res que li digui calma’t, Antònio, que la nena té raó, perquè si s’emprenya amb mi encara és pitjor. Ben bé com mon pare. Ja és curiós que parlant amb vostè m’hagi revingut aquesta semblança, perquè és estrany, oi? Vull dir que veure a ton pare calcadet al teu marit (o al revés) fa com angúnia, com esgarrifança, com fàstic, però és que la manera que tenia de cagar-se en la Desi o de picar-li a la porta era la mateixa que la del meu pare quan em tancava massa estona al lavabo o el contradeia en alguna de les coses que deia a taula, al cap i a la fi ja passa que tots els homes acaben sent el mateix home. Crec que va ser aquella nit, quan ja estàvem a punt d’allitar-nos, que veig que es pentina el bigoti davant del mirall, i pam, em retorna la imatge de mon pare, just abans de calar-se el barret fent exactament el mateix, repassant-se les puntes amb dos ditets de la mà dreta. Llavors va sumar-se’m al llit i justament va acudir-se-li de buscar-me les pessigolles i jo no podia oblidar la cara de mon pare, però clar, ell volia desfogar-se i jo no he sabut mai com dir-li que no. De veritat que va ser estranyíssim. Escridassar la Desi em va deixar un regust desagradable, com si algú altre m’hi hagués obligat i després m’adonés que aquest altre era jo, però també és veritat que s’ho va buscar. S’havia passat el sopar fotent-se de mi als meus nassos, que si què feies amb el cotxe del Paco, que si estaves molt mono amb el barret, donant-se-les de llesta, sap? Com si tingués trenta anys i dos màsters i jo no fos son pare sinó el pallasso estúpid dels dos que surten al circ, però això ella no li ho dirà, com tampoc li dirà que d’amigues res de res, que aquella nit anava a buscar bistec i que a l’agenda hi tenia apuntat Pablo al picadero. No, doctor, ella li parlarà de mi com si fos un monstre pelut o un vampir o alguna bèstia d’aquestes i segur que es farà la princeseta indefensa que d’indefensa res, cregui’m, no es pot imaginar la de nois que truquen cada dia a casa i la de vegades que em pengen sense dir ni una paraula, per això vaig dir-li que de sortir res de res. D’alguna manera havia de protegir-la d’aquell cony de corrent, doctor, la nena se m’estava descontrolant i havia de frenar-la. A més, ella s’havia acostumat a no deixar anar el bolso ni a dins de casa, entrava i el duia així amarrat sota el braç, i pobre de mi si se m’acudia de comentar-li alguna cosa! Saltava d’una manera que ja només li faltava mossegar. A sobre vaig deixar de confiar en l’ajuda de sa mare. No sé per què, però aquella primavera la va passar enrarida, tornava a casa cansadíssima (i allargava l’íssima perquè quedés ben clar), llegia sola al menjador i algunes vegades descuidava el sopar i bullia massa la pasta i covava l’arròs; ja només em va faltar que trobés el gust a les impertinències de la Desi. La nena em responia malament i a sa mare se li escapava el somriure, sap? Com si secretament estigués d’acord amb la cara que em plantava la Desi, i no era tant que estigués més per la feina que per la casa, sinó el consentir-li certes llicències que a mi em semblaven inaguantables. Però clar, són dones i ja li dic que a veure qui cony les entén. També és que a la pelu teníem molta feina, doctor, arriba la calor i tothom s’adona que li sobra cabell. Amb el Javi vam haver de tenyir dotzenes de caps, vam retallar centenars de serrells i vam afartar-nos de trenetes i d’allisats i sort que amb les tisores som ràpids, eh! Que si no encara ara hi seríem. El senyor Enric sempre ens ho deia, vinc aquí perquè sou els millors repassant les vores, i què caram, així aprofito per veure-la a vostè, Maria Antònia. Llavors explicava la vegada que va coincidir amb el president o ens llegia que havien obert un museu de nines russes a Badalona o qualsevol altra de les coses que se li acudia d’explicar i que a nosaltres ens encantaven. Que mono el senyor Enric. La veritat és que era dels pocs clients que ens animava una mica, la resta eren senyorotes grans que mai no surten contentes i jovenetes que s’asseuen amb aires de reina. Per això arribava jo tan cansada i amb aquella olor xicletosa dels xampús que es barregen just allà on s’ajunten els dits de les mans, amb ganes de descansar, arribava, i per això em costava tant estar per l’Antònio. També és que pensava més en quan érem joves, com vaig enamorar-me d’ell com una bleda i com les coses canvien tan lentament que passa com passa amb els rellotges: que només t’adones del canvi de les busques quan les busques ja han canviat. I era estirar-me al llit i recordar les roses que teníem al jardí del poble i com ell sempre n’arrencava una abans de picar a la porta i demanar-me per passejar o per asseure’ns a la plaça o per anar a fer un aniset. Li sonarà ensucrat, però és que aquells van ser uns mesos difícils i en els mesos difícils passa que es dispara la memòria. L’Antònio sortia poc amb el taxi i sense aquells diners els finals de mes es feien duríssims. A sobre era jo qui havia de dir a la Desi que no gastés, que no podíem comprar-li tal jaqueta o que les sabates haurien d’esperar a maig i era jo qui li havia d’aguantar les emprenyades. Son pare no, ell estava tan tranquil al menjador sabent que la Desi seguia tancadeta a l’habitació i en certa manera millor, perquè cada vegada que es parlaven era per acabar fotent-se crits. Si és que ho feia expressament! Em tractava d’imbècil, doctor, sempre dient sí papa o no papa quan se li veia que per dins se la menjava la ràbia. Ara, sí que és veritat que durant un temps va estar-se més a casa. Almenys això vaig pensar fins una nit que, crec que era de juliol, en què vaig sentir una clau regirant-se en un pany. Jo estava despertíssim, amb la dona es pot imaginar que feia setmanes que res de res, i de seguida vaig saber que allò era una finestra que s’havia obert i s’havia tornat a tancar. El primer que vaig pensar és la nena m’ha entrat un imbècil a casa i clar, vaig córrer ràpidament a la seva habitació amb una enrabiada que ja em notava pujant pel coll. A dins només hi vaig trobar el llit ben plegadet i la finestra mal tancada, m’hi vaig abocar de seguida i vaig arribar a veure la Desi desapareixent per una cantonada. Encara sort que no corria, eh! Perquè ja caminant em va costar una estona trobar-la i això que jo anava amb el taxi. Va ser tres cantonades més enllà i just vaig pescar-la pujant a un Ibiza. Els vaig seguir fins a Marina i, des d’allà, amunt fins a agafar l’entrada de les Aigües. Comprengui doctor que havia de fer-ho. Els veia petonejar-se en els semàfors a través del parabrisa, quasi podia imaginar-me l’olor d’ambientador del pi en miniatura que devia penjar-li del retrovisor, la música efeminada que devia sonar-li a la ràdio, a cada minut m’anava posant més i més nerviós, veia la mà que relliscava del canvi de marxes a la cuixa i ui, perdona, i la Desi dient deixa-la on estava que no ha fet res de mal. Res de mal! Quan vaig baixar del cotxe i vaig trobar-los un damunt de l’altre enganxats i arrapats només vaig poder agafar-la del braç i estirar-la cap a fora. Tu véns amb mi, crec que vaig dir, i ella cridava deixa’m, Déu meu, estàs com una cabra i encara recordo estar a punt de dir-li calla desgraciada just abans de notar la mà a l’espatlla i el cop de puny al mig del nas. El tio va ensorrar-se en res, un segon. El Pablo s’havia pensat que era un sonat dels que miren les parelles a través dels vidres i com que el tio no surt del gimnàs i s’ha hostiat amb més d’un i més de dos, va ser cascar-lo i pam a terra. Quan li vaig dir que era mon pare va fer collons, així, amb la mà al front, i va marxar pitant amb el cotxe. Jo em vaig quedar amb ell allà tirada, sap? Emprenyada per haver d’estar patint per mon pare i cagant-me en el Pablo dels collons i ell allà desmaiat i sagnant pel nas i sense recuperar la consciència i jo que només podia pensar desperta’t desperta’t desperta’t. Després el que em va costar va ser calmar-lo; el mataré, deia, com l’agafi el rebento i després renegava i conduïa callat cap a casa murmurant fill de puta et partiré la puta cara. I d’acord que ell estava fotut, però, en algun moment em va preguntar a mi si estava bé? Si volia tornar a casa? En algun moment es va parar a pensar si no era més desgraciada tancada a casa que amb aquell imbècil? No, és clar que no, perquè el senyor se sentia millor si tenia la neneta amb les ninetes, que no s’estranyi si a mi em sortia d’anar-me’n amb el primer que em digués anem a fer un cafè o passem pels recres de Terrassa o vine que t’ensenyo el cotxe, qualsevol cosa era millor que aquell cony de casa.
Pincha en las estrellas para votar:
Gestiona tu pila pinchando en los libros:
en The Pila
lo tienen
intercambian