Eren a les smoky mountains, al seu hotel preferit. El David li
somreia a sobre: «¿Què em dius, bonica? ¿Et vols casar amb mi?».
Mirant-lo ajaguda des del matalàs del llit amb dosser, va saber
que era ell. Per sempre. Mentre s’endinsava en aquells ulls d’un
verd intens, en alguna banda, en la distància, va començar a sonar
un timbre ensordidor. Se l’enduia. Va voler aturar-lo, però els seus
braços només van abraçar aire buit.
Va ser el so del telèfon el que va arrencar la Susan Fletcher dels
seus somnis. Va panteixar, es va asseure al llit i va buscar l’auricular
a les palpentes.
—¿Mani?
—Susan, sóc el David. ¿T’he despertat?
Va somriure alhora que rodolava sobre el llit.
—Precisament estava somiant amb tu. Vine, que jugarem una
mica.
Ell va riure.
—Encara és fosc.
—Mmm —va rondinar en un to sensual—. Aleshores, no dubtis
a venir, que jugarem. Encara podem dormir una mica abans d’anar
cap amunt.
El David va exhalar un sospir de frustració.
—Per això et truco. Es tracta de la nostra excursió. Ho haurem
de deixar per més endavant.
De cop i volta la Susan s’havia despertat del tot.
—¿Què?
—Em sap greu. He hagut de marxar de la ciutat. Tornaré a ser
aquí demà. Podem marxar de bon matí. Encara ens quedaran dos
dies.
—Però si ja ho tinc reservat —va replicar, ferida, la Susan—.
Vaig demanar la nostra habitació de sempre a l’Stone Manor.
—Ho sé, però...
—Se suposava que aquesta nit havia de ser especial..., per celebrar
el mig any. Recordes que estem promesos, ¿oi que sí?
—Susan —va sospirar—. De debò que ara mateix no t’ho puc
explicar, han enviat un cotxe a recollir-me. Et trucaré des de l’avió
i t’ho explicaré tot.
—¿Avió? —va repetir—. ¿Què passa? ¿Per què la universitat
hauria de...?
—No és cosa de la universitat. Et truco més tard i t’ho explico.
De debò que t’he de deixar; m’estan cridant. Et truco. T’ho prometo.
—David! —va cridar—. ¿Què...?
Però ja era massa tard. El David ja havia penjat.
La Susan Fletcher va esperar ajaguda durant hores que tornés
a trucar. El telèfon, però, no va sonar.
Aquell mateix dia, a la tarda, la Susan seia entristida a la banyera.
Es va submergir a l’aigua sabonosa fent un esforç per oblidar l’Stone
Manor i les Smoky Mountains. «¿On deu ser?», es preguntava.
«¿Per què no ha trucat?».
Lentament, l’aigua que l’envoltava va passar de ser calenta a ser
tèbia i, finalment, freda. Estava a punt de sortir-ne quan el telèfon
sense fils va cobrar vida. La Susan es va incorporar d’un bot i, en
allargar el braç per engrapar l’auricular que reposava sobre el rentamans,
va deixar el terra tot esquitxat d’aigua.
—¿David?
—Sóc l’Strathmore —va respondre la veu.
La Susan es va desinflar.
—Ah —no va poder ocultar la decepció—. Bona tarda, comandant.
—¿Esperaves un home més jove? —va mofar-se la veu.
—No, senyor —va dir la Susan una mica avergonyida—. No és
el que...
—I tant que sí —va riure—. El David Becker és un bon element.
No te’l deixis perdre.
—Gràcies, senyor.
La veu del comandant es va tornar sobtadament seriosa.
—Susan, et truco perquè necessito que vinguis. De seguida.
Ella va intentar centrar-se.
—Som dissabte, senyor. Normalment no...
—Ja ho sé —va observar ell amb calma—. És una emergència.
La Susan es va incorporar. «¿Emergència?». Mai no havia sentit
aquella paraula dels llavis del comandant Strathmore. «¿Una
emergència? ¿A Criptografia?». Li costava imaginar-s’ho.
—S... sí, senyor —una pausa—. Seré aquí de seguida que pugui.
—Que sigui com abans millor. —L’Strathmore va penjar.
La Susan Fletcher s’estava dreta embolicada amb una tovallola
mentre l’aigua regalimava damunt la roba perfectament plegada
que havia preparat la nit abans: pantalons curts per anar a caminar,
un jersei per a les refrescants nits a la muntanya i tota la llenceria
nova que havia comprat per a les nits. Abatuda, va anar fins a l’armari
per treure’n una brusa neta i una faldilla. «¿Una emergència?
¿A Criptografia?».
Mentre baixava les escales, la Susan es preguntava si era possible
que el dia anés pitjor.
Ben aviat ho sabria.







