L'església del mar

Ildefonso Falcones

Editorial:

Rosa dels Vents

Precio:

19.90 €

Páginas:

672

ISBN:

8401386926

Puedes comprar L'església del mar en:

Any 1320

            Mas de Bernat Estanyol

            Navarcles, Principat de Catalunya



            En un moment en què semblava que ningú no li parava esment,

            Bernat va alçar la vista cap al nítid cel blau. El sol tènue

            de final de setembre acariciava els rostres dels seus

            convidats. Havia invertit tantes hores i tants esforços en la preparació

            de la festa que només un temps inclement la podria haver

            deslluït. Bernat va somriure al cel tardorenc, va abaixar la vista i el

            gest se li accentuà en sentir el xivarri que regnava a l’esplanada de

            pedra que s’obria davant de la porta dels corrals, de la planta baixa

            del mas.

            La trentena de convidats estava exultant: la verema d’aquell

            any havia estat esplèndida.Tots, homes, dones i criatures, havien

            treballat de sol a sol, primer recollint el raïm i després trepitjantlo,

            sense permetre’s una jornada de descans.

            Fins que el vi no estava disposat per bullir a les bótes i no

            s’havia emmagatzemat la pellofa per destil˙lar aiguardent durant

            els tediosos dies d’hivern, els pagesos no celebraven les festes de

            setembre. I Bernat Estanyol havia triat aquells dies per contraure

            matrimoni.

            Bernat va observar els seus convidats. S’havia hagut de llevar

            a trenc d’alba per recórrer a peu la distància, en alguns casos con-

            siderable, que separava les seves masies de la dels Estanyol. Xerraven

            amb animació, tal vegada del casament, tal vegada de la collita,

            tal vegada d’una cosa i l’altra; alguns, com un grup on hi havia

            els seus cosins Estanyol i la família Puig, parents del seu

            cunyat, van esclatar a riure mentre se’l miraven amb picardia. Bernat

            va notar que s’enrojolava i va eludir la insinuació; ni tan sols

            es volia imaginar què provocava aquelles rialles. Escampats per

            l’esplanada del mas, va distingir els Fontanies, els Vila, els Joaniquet

            i, per descomptat, els familiars de la núvia: els Esteve.

            Bernat es va mirar de reüll el seu sogre, Pere Esteve, que no

            feia altra cosa que passejar aquella immensa panxa, somrient als

            uns i dirigint-se tot seguit a d’altres. Pere va girar el seu alegre

            rostre cap a ell i Bernat es va veure obligat a saludar-lo per enèsima

            vegada.Aquest va buscar després amb la mirada els seus cunyats

            i els va localitzar, barrejats entre el convit. Des del primer

            moment l’havien tractat amb un cert recel, per més que Bernat

            s’hagués esforçat per guanyar-se’ls.

            Bernat va tornar a aixecar la vista al cel. La collita i el temps

            havien decidit acompanyar-lo en la seva festa. Mirà cap al seu mas

            i de nou en direcció a la gent i arrugà lleugerament els llavis.Tot

            d’un plegat, malgrat l’enrenou regnant, es va sentir sol. No feia ni

            un any que havia mort el seu pare; Guiamona, la seva germana,

            que s’havia instal˙lat a Barcelona després de casar-se, no havia respost

            als encàrrecs que li havia tramès, tant que li hauria agradat a

            ell tornar-la a veure. Era l’únic familiar directe que li quedava

            d’ençà de la mort del seu pare...

            Una mort que havia convertit el mas dels Estanyol en el centre

            d’interès de tota la contrada: matrimonieres i pares amb filles

            núbils hi havien desfilat constantment. Abans ningú no els anava

            a visitar, però la mort del seu pare, a qui els arravataments de rebel

            ˙lia havien fet merèixer el malnom d’«el boig de l’Estanyol»,

            havia tornat les esperances als qui desitjaven casar la seva filla amb

            el pagès més ric de la contrada.

            —Ja ets prou gran per casar-te —li deien—. Quants anys

            tens?

            —Vint-i-set, em penso —contestava.

            —A aquesta edat ja gairebé hauries de tenir néts —li recriminaven—.

            Què faràs tot sol en aquest mas? Et cal una dona.

            Bernat rebia els consells amb paciència; sabia que indefectiblement

            anaven seguits de l’esment d’una candidata, les virtuts de

            la qual superaven la força del bou i la bellesa de la posta de sol

            més extraordinària.

            El tema no li resultava nou. Ja el boig de l’Estanyol, viudo després

            del naixement de Guiamona, havia mirat de casar-lo, però

            tots els pares amb filles casadores havien sortit del mas deixant

            anar imprecacions: ningú no podia fer front a les exigències del

            boig de l’Estanyol sobre el dot que havia d’aportar la seva futura

            nora. Així doncs, l’interès per Bernat va anar decaient. Amb l’edat,

            l’ancià va empitjorar i els seus desvariejaments de rebel˙lia es

            van anar convertint en deliris. Bernat es va abocar al treball de les

            terres i a atendre el seu pare i, de sobte, als vint-i-set anys es va

            trobar sol i assetjat.

            Ara bé, la primera visita que va rebre Bernat quan encara no havia

            enterrat el difunt va ser la de l’algutzir del senyor de Navarcles,

            el seu senyor feudal. «Que en tenies de raó, pare!», va pensar Bernat

            en veure arribar l’algutzir i uns quants soldats a cavall.

            —Quan em mori —li havia repetit el vell milers de vegades

            en els moments en què recuperava el seny—, ells vindran; llavors

            els has d’ensenyar el testament. —I assenyalava amb un gest la pedra

            sota la qual hi havia, embolicat amb cuiro, el document que

            recollia les últimes voluntats del boig de l’Estanyol.

            —Per què, pare? —li va preguntar Bernat el primer cop que

            li va fer aquella advertència.

            —Com saps prou bé —va respondre ell—, tenim aquestes

            terres en emfiteusi, però jo sóc viudo i, si no hagués fet testament,

            en morir jo, el senyor tindria dret de quedar-se la meitat dels nostres

            mobles i animals. D’aquest dret se’n diu d’intestia; n’hi ha

            molts d’altres a favor dels senyors i els has de conèixer tots.Vindran,

            Bernat, vindran a emportar-se el que és nostre, i només si els

            ensenyes el testament te’n podràs deslliurar.

            —I si me’l prenien? —va preguntar Bernat—. Ja sabeu com

            són...

            —Encara que ho fessin, està registrat als llibres.

            La ira de l’algutzir i la del senyor van córrer per la zona, bo i

            fent encara més atractiva la situació de l’orfe, hereu de tots els

            béns del boig.

            Bernat recordava prou bé la visita que li havia fet el que ara

            era el seu sogre abans de començar la verema. Cinc sous, una

            màrfega i una camisa de lli blanc; aquell era el dot que oferia per

            la seva filla Francesca.

            —Per què vull jo una camisa de lli blanc? —li va preguntar

            Bernat sense parar de remenar la palla, a la planta baixa del mas.

            —Guaita —va respondre Pere Esteve.

            Recolzant-se en la forca, Bernat va mirar el que li assenyalava

            Pere Esteve: l’entrada de l’estable. La forca va caure sobre la palla.

            A contrallum va veure Francesca, vestida amb la camisa de lli

            blanc...A través d’aquesta se li oferia el seu cos sencer!

            A Bernat li va venir una esgarrifança. Pere Esteve somreia.

            Bernat va acceptar l’oferta. Ho va fer allí mateix, al paller, sense

            ni tan sols acostar-se a la noia, però sense apartar-ne els ulls.

            Va ser una decisió precipitada, Bernat n’era conscient, però no

            podia dir que se’n penedís; allí tenia Francesca, jove, bonica, forta.

            Se li va accelerar la respiració.Avui mateix... Què devia pensar

            la noia? Podia sentir el mateix que ell? Francesca no participava

            en l’alegre conversa de les dones; s’estava callada al costat de la

            seva mare, sense riure, acompanyant les bromes i riallades dels altres

            amb somriures forçats. Les seves mirades es van creuar durant

            un instant.A ella se li van encendre les galtes i va abaixar la vista,

            però Bernat va observar com els seus pits reflectien el neguit. La

            camisa blanca de lli s’alià de nou amb la fantasia i els desitjos de

            Bernat.

            —Et felicito! —va sentir que li deien des de darrere mentre li

            donaven uns bons cops a l’esquena. Se li havia acostat el sogre—.

            Cuida-me-la bé —va afegir seguint la mirada de Bernat i assenyalant

            la noia, que ja no sabia on amagar-se—. És clar que si la

            vida que li has de proporcionar és com aquesta festa... És el millor

            banquet que he vist a la meva vida. Segur que ni el senyor de

            Navarcles no pot gaudir d’aquestes menges!

            Bernat havia volgut complimentar els seus convidats i havia

            preparat quaranta-set fogasses de farina de blat; havia evitat l’ordi,

            el sègol o l’espelta, corrents en l’alimentació de pagès. Farina de

            blat candial, blanca com la camisa de la seva esposa! Carregat amb

            les fogasses, se’n va anar al castell de Navarcles per coure-les al

            forn del senyor pensant que, com sempre, amb dues fogasses n’hi

            hauria prou per pagar el permís de coure-les totes. El forner va

            badar uns ulls com uns salers en veure el pa de blat i tot seguit li

            van quedar com unes escletxes inescrutables. En aquella ocasió el

            pagament va pujar a set fogasses i Bernat va sortir del castell renegant

            contra la llei que els impedia tenir forn per coure pa a

            casa... i farga, i albarderia...

            —Segur —va contestar al seu sogre, apartant-se del cap aquell

            mal record.

            Tots dos van observar l’esplanada del mas.Potser li havien robat

            part del pa, pensava Bernat, però no pas el vi que ara bevien

            els seus convidats —el millor, el que havia trafegat el seu pare i

            havien deixat envellir durant anys—, ni la carn de porc salada, ni

            l’olla de verdures amb un parell de gallines, ni, per descomptat,

            els quatre xais que, oberts en canal i lligats en pals, es rostien a

            poc a poc sobre les brases, espetarregant i deixant una aroma

            irresistible.

            Tot d’una, les dones es van posar en moviment. L’olla ja estava

            i s’anaven omplint les escudelles que els convidats havien portat.

            Pere i Bernat es van asseure a l’única taula que hi havia a l’esplanada

            i les dones s’hi van acostar a servir-los; ningú no es va

            instal˙lar a les quatre cadires que quedaven.

            La gent, dreta, asseguda en fustes o a terra, va començar a atacar

            el tiberi amb la vista clavada en uns xais vigilats constantment

            per alguna dona, mentre bevia vi, xerrava, cridava i reia.

            —Una gran festa, sí senyor —sentencià Pere Esteve entre cullerada

            i cullerada.

            Algú va brindar pels nuvis.Tothom s’hi va sumar a l’acte.

            —Francesca! —va cridar el seu pare, alçant el got cap a la núvia,

            que era entre les dones, al costat dels xais.

            Bernat va mirar la noia, i ella va tornar a amagar el rostre.

            —Està nerviosa —l’excusà Pere, picant-li l’ullet—. Francesca,

            filla! —va cridar altre cop—. Brinda amb nosaltres! Aprofita-ho

            ara, perquè d’aquí a poc ens n’anirem... gairebé tots.

            Les riallades encara van atordir més Francesca. La jove va alçar

            a mitja altura un got que li havien posat a la mà i, sense provar

            el vi, donant l’esquena a les rialles, va tornar a fixar l’atenció

            en els xais.

            Pere Esteve va fer xocar el seu got contra el de Bernat i amb

            això en va saltar un xic de vi. Els convidats els van imitar.

            —Tu t’hauràs d’encarregar que li passi la timidesa —li va dir

            amb veu potent, perquè el sentissin tots els presents. Les riallades

            van esclatar altre cop, acompanyades en aquesta ocasió de picardiosos

            comentaris, als quals Bernat es va estimar més no parar

            esment.

            Entre riures i bromes els reunits van fer bon forat al vi, al porc

            i a l’olla de verdures i gallina. Quan les dones començaven a retirar

            els xais de les brases, un grup dels convidats va callar, bo i desviant

            la mirada cap al límit del bosc de les terres de Bernat, situat

            més enllà d’uns extensos camps de conreu al final d’un suau declivi

            del terreny que els Estanyol havien aprofitat per plantar part

            dels ceps que els proporcionaven aquell excel˙lent vi.

            En uns segons es va fer el silenci entre els presents.

            Entre els arbres s’albiraven tres genets. Seguien els seus passos

            uns quants homes a peu, uniformats.

            —Què deu fer aquí? —va preguntar Pere Esteve entre dents.

            Bernat va seguir amb la mirada els homes que s’acostaven donant

            la volta als camps. Els convidats murmuraven entre ells.

            —No ho entenc —va dir a la fi Bernat, també en un xiuxiu—,

            mai no havia passat per aquí. Aquest no és el camí del

            castell.

            —No m’agrada gens aquesta visita —va afegir Pere Esteve.

            La comitiva es movia lentament. A mesura que s’acostaven

            aquelles figures, el riure i els comentaris dels genets substituïen

            l’esvalot que havia regnat fins aleshores a l’esplanada; tots els podien

            sentir. Bernat va observar els seus convidats; n’hi havia que

            ja no miraven i mantenien el cap cot.Va buscar Francesca, que era

            enmig de les dones. La veuarra del senyor de Navarcles va arribar

            fins allí. Bernat notava que la ira s’anava apoderant d’ell.

            —Bernat! Bernat! —va exclamar Pere Esteve sacsejant-li el

            braç—. Què hi fas, aquí? Corre a rebre’l.

            Bernat es va aixecar d’un salt i arrencà a córrer per rebre el

            seu senyor.

            —Sigueu benvingut a casa vostra —el va saludar, bleixant,

            quan va ser davant seu.

            Llorenç de Bellera, senyor de Navarcles, va estirar les regnes

            del seu cavall i es va aturar enfront de Bernat.

            —Tu ets Estanyol, el fill del boig? —va preguntar secament.

            —Sí, senyor.

            —Hem estat caçant i, de tornada al castell, ens ha sorprès

            aquesta festa.A què es deu?

            Entre els cavalls, Bernat va entrellucar els soldats, carregats

            amb diferents peces: conills, llebres i galls fers.

            «És la vostra visita la que necessita una explicació —li hauria

            agradat contestar-li—. O és que el forner us ha informat del pa

            de blat candial?»

            Fins els cavalls, quiets, amb aquells grans ulls rodons encarats

            cap a ell, semblava que esperessin una resposta.

            —Al meu matrimoni, senyor.

            —Amb qui t’has esposat?

            —Amb la filla de Pere Esteve, senyor.

            Llorenç de Bellera es va quedar en silenci mirant Bernat per

            sobre del cap del seu cavall. Els animals van piafar amb gran soroll.

            —I? —bramà Llorenç de Bellera.

            —La meva esposa i jo mateix —va dir Bernat, intentant dissimular

            l’enuig— ens sentiríem molt honrats si sa senyoria i els

            vostres acompanyants es dignaven a ajuntar-s’hi.

            —Tenim set, Estanyol —va fer el senyor de Bellera a tall de

            resposta.

            Els cavalls es van posar en moviment sense necessitat que els

            esperonessin els cavallers. Bernat, amb el cap jup, se’n va anar cap

            al mas, juntament amb el seu senyor. Al final del camí s’havien

            congregat tots els convidats per rebre’l; les dones amb la vista cla-

            vada al terra, els homes, descoberts. Una remor inintel˙ligible s’alçà

            quan Llorenç de Bellera s’aturà davant d’ells.

            —Vinga, vinga —els ordenà mentre descavalcava—,que continuï

            la festa.

            La gent va obeir i va girar cua en silenci. Uns quants soldats es

            van acostar als cavalls i es van fer càrrec dels animals. Bernat va

            acompanyar els seus nous convidats fins a la taula on havien estat

            asseguts Pere i ell. N’havien desaparegut tant les escudelles com

            els gots.

            El senyor de Bellera i els seus dos acompanyants s’hi van asseure.

            Bernat es va enretirar uns passos mentre aquests començaven

            a xerrar. Les dones hi acudiren prestes amb gerres de vi, gots,

            fogasses, escudelles amb gallina, plats de porc salat i el xai acabat de

            fer. Bernat va buscar amb la vista Francesca, però no la va trobar.

            No era entre les dones. La seva mirada es va encreuar amb la del

            seu sogre, que ja era amb els altres convidats, i aquest li assenyalà

            amb un moviment del mentó cap a les dones.Amb un gest quasi

            imperceptible, Pere Esteve va fer un cop de cap i mitja volta.